“El tractament més important en els limfomes encara és la quimioteràpia”

El limfoma és una proliferació maligna de limfòcits que s’inicia en els nòduls o ganglis limfàtics i produeix un progressiu minvament en el funcionament del sistema immunitari. No existeixen registres epidemiològics a Espanya, encara que s’estima que la incidència se situa entorn dels 6.000 pacients a l’any al nostre país, com afirma a GM la presidenta de la Fundació del Grup Español de Limfomes, Trasplantament Autòleg de Medul·la Òssia (Geltamo), Dolores Caballero, amb motiu del Dia Mundial del Limfoma, que es commemora cada 15 de setembre.

Pregunta. Quina és la prevalença del limfoma al nostre país?

Resposta. No hi ha estudis epidemiològics, de manera que ens hem de fiar de les dades que hi ha fora. A Espanya, es diagnostiquen aproximadament 6.000 limfomes a l’any.

P. Quants tipus existeixen?

R. Si agafem el registre que tenim a Geltamo, el Relinf, es veu que la distribució dels tipus de limfoma és similar a la d’altres països. D’acord amb la classificació de 2008 de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), hi ha 24 tipus diferents. El que significa que el limfoma és una malaltia molt heterogènia. Els més freqüents són els B, que són el 82 per cent; el limfoma de Hodgkin ocupa un 12 per cent i després estan els limfomes T amb un sis per cent. Limfoma no Hodgkin serien 23 varietats i el limfoma de Hodgkin la 24.

P. Quin és el més freqüent dins dels B?

R. És el limfoma difús de cèl·lules B grans (el 30 per cent de tots els limfomes). El segon tipus en freqüència és el limfoma fol·licular (19 per cent).

P. Com es diagnostiquen?

R. El diangòstic es fa mitjançant una biòpsia ganglionar. Amb anestèsia local o general depenent d’on es localitzin els ganglis limfàtics inflamats.

P. Quin és l’arsenal terapèutic amb el qual compten els especialistes per abordar aquesta patologia?

R. El tractament fonamental i el més important en els limfomes segueix sent la quimioteràpia (QT). La segona opció més important i que ha estat un gran avanç en els últims anys en els limfomes B és l’anticòs monoclonal anti CD20 i després estan altres monoclonals que estan sent aprovats per a altres tipus de limfoma que de moment no estan aprovats en primera línia, sinó que s’estan utilitzant quan el pacient recau. Aquí tenim un ventall d’anticossos monoclonals diferents que seran molt importants en el tractament d’aquests limfomes. A banda, parlaria d’altres molècules que estan dirigides contra determinades vies de senyalització i que compten amb una base biològica molt important. I després estaria un últim grup de tractaments molt nou que són també anticossos monoclonals i van dirigits a estimular el sistema immune.

P. Quin paper estan jugant actualment la teràpia cel·lular o la immunoteràpia en el tractament dels limfomes?

R. Depèn de a què en diem immunoteràpia. És a dir, un anticòs monoclonal que s’adhereix a una proteïna del limfòcit B i el mata també és un tractament immunoteràpic, però és immunoteràpia directa, activa. Però hi ha unes altres que són passives que consisteixen a desbloquejar el sistema immune.

P. Quin paper tindran aquests fàrmacs?

R. De manera immediata, ja s’estan aprovant en hematologia algunes d’aquestes noves dianes terapèutiques i també en pacients que han recaigut després de tractament convencional. Quant al seu impacte en els propers anys, crec que primer han de demostrar que són segurs, és a dir, que la seva toxicitat és acceptable; segon, que allarguen el temps sense malaltia o que l’estabilitzen i, en tercer lloc, si això té un impacte en la supervivència. Però no podem abandonar la QT. Potser, en el futur solament utilitzem els nous fàrmacs, però crec que en limfoma no és encara l’opció. La majoria d’aquests medicaments estan sent utilitzats després de la recaiguda. Perquè aquests anticossos monoclonals substitueixin a la QT convencional en els limfomes, crec que falta temps.

P. Quines opcions s’empren quan el pacient és refractari o la resposta que ha mostrat als tractaments ha estat parcial?

R. Els nous fàrmacs es testen en pacients que ja han rebut molts tractaments i quan es demostra que són segurs en aquesta població s’empren en pacients que ja han utilitzat moltes línies. Llavors els comencem a testar en assajos clínics en fases menys avançades de la malaltia i si realment són eficaços, passen a primera línia. Se suposa que si són eficaços en pacients refractaris, ho seran més quan el pacient no ha rebut cap tractament.

P.En quin punt està Espanya en relació amb la recerca d’aquesta malaltia?

R. Si ens centrem en la recerca liderada per la indústria farmacèutica, Espanya està al nivell d’altres països europeus, així com respecte a la participació del nostre país en assajos clínics internacionals promoguts per l’empresa farmacèutica està molt bé. Si parlem de si Espanya és competitiva perquè té una recerca clínica dels grups cooperatius similar a la d’altres països del nostre entorn, estem darrere d’Alemanya, Anglaterra, França o Itàlia. A banda, Espanya no aposta pel mecenatge, per aquesta font d’inversió, que considero és un aspecte molt important per a la recerca. I un altre aspecte que hauria de millorar-se és que a nivell administratiu és difícil dur a terme assajos clínics. Això es complica per la diversitat de les comunitats autònomes (CC.AA.), fet que dificulta l’aprovació d’aquests assajos. Aquí, crec que l’EMA hauria de donar-nos ‘una empenta’ perquè es facilités la recerca a nivell autonòmic.

P. Quins són per a vostè les principals fites que s’han produït en els últims anys?

R. Cal destacar que hem millorat molt en el diagnòstic, el coneixement de la biologia dels tumors, el seguiment dels pacients amb la medicina nuclear, com per exemple amb la PET/CT, i els nous anticossos monoclonals o molècules contra vies alterades en els tumors, entre altres. Tots aquests factors permetran que en un futur puguem tenir una medicina adaptada a cada pacient i a cada tumor.