“Ja siguin públiques o privades, en sanitat cal utilitzar totes les eines”

Santi Rodríguez defensa un sistema sanitari on la col·laboració público-privada estigui enfocada a assolir un “bé públic”, que és tenir cura de la salut dels ciutadans. Per això, critica decisions del conseller Comín com la no renovació del contracte a la Clínica del Vallès.

Pregunta. Què opina el seu grup polític de les intencions desprivatitzadores del conseller de Salut, Antoni Comín, concretades en mesures com la no renovació del contracte d’activitat hospitalària de suport que la Clínica del Vallès tenia amb el CatSalut?

Resposta. Doncs que segurament el conseller es penedeix d’aquesta no renovació, perquè ha provocat la saturació del Parc Taulí. La política sanitària ha d’estar centrada en el pacient, no es pot fer des del punt de vista ideològic. Cal oferir solucions als pacients. És un error prescindir de serveis simplement per un xip ideològic de limitar-se a prestar serveis des de la sanitat pública, perquè, si fas això, també has de dotar de més recursos la sanitat pública.

P. Parlant de saturacions, un dels principals problemes del sistema sanitari català són les llistes d’espera. Quines mesures proposen vostès per pal·liar aquest problema?

R. En els últims sis mesos de l’any 2016, el temps mitjà per a proves diagnòstiques ha augmentat més d’un 20 per cent. Precisament, la decisió de no renovar el contracte amb la Clínica del Vallès ha comportat un increment de les llistes d’espera i de les urgències. Com deia, no es poden prendre decisions que van contra l’objectiu de millorar l’atenció. Per exemple, l’any passat, el conseller Comín deia que amb 96 milions d’euros seria suficient per millorar les llistes d’espera, i ara diu que és suficient amb 40 milions.

La situació de les llistes d’espera és de les pitjors a Espanya. El sistema tira endavant amb eficiència i els catalans estan satisfets amb l’atenció que reben, però les llistes d’espera, tant per a l’especialista com per a proves diagnòstiques o intervencions, posen en evidències les mancances de la sanitat catalana. Nosaltres vam fer una proposició de llei de garantia del temps màxim de resposta en l’atenció sanitària, que va ser rebutjada, per aconseguir un canvi substancial en aquest sentit. Actualment, hi ha malalties que tenen un temps garantit, que són les malalties del cor i les oncològiques, però les altres estan sotmeses a un temps de referència. És a dir, que al pacient potser l’intervenen en 180 dies, 200 dies, els que siguin… Però abans aquestes intervencions estaven garantides. Nosaltres volem que Salut es comprometi amb el pacient en el sentit que si necessita, per exemple, una pròtesi de genoll o maluc, o una intervenció de cataractes, li garanteixi que li faran en un temps determinat. I si arriba el moment i Salut no el pot atendre, que li ofereixi alternatives. Per exemple, si la llista d’espera per a una operació de cataractes a la Seu d’Urgell és de 60 dies i a Barcelona de 260, el pacient de Barcelona podria operar-se a la Seu d’Urgell. O també se li pot oferir una intervenció en un centre privat.

P. Un altre dels reptes és la saturació que sovint es produeix a les urgències hospitalàries.

R. En aquest sentit, hi ha una dada del Departament de Salut que indica que el 64 per cent de les urgències ateses als serveis hospitalaris es podrien haver atés a un centre d’atenció primària. Això provoca que les urgències hospitalàries quedin saturades.

D’altra banda, cal tenir en compte un factor molt important, que és l’atenció sociosanitària. El progressiu envelliment de la població, gràcies als nous hàbits de vida i la millora de l’atenció, converteix en un repte l’atenció sociosanitària. Hi ha molts pacients grans, crònics, polimedicats… i cada vegada n’hi haurà més. Estem mancats de llits que tinguin un vessant tant social com sanitari. I això provoca que s’acumulin els malalts als passadissos dels hospitals. Aquesta evolució demogràfica de la societat requereix una integració de l’atenció social i sanitària, i això implica dotar el sistema de més recursos humans i materials, un fet que també permetria alliberar els serveis d’urgències.

P. El Departament de Salut ja ha anunciat que dissoldrà Barnaclínic. Quina és la postura del seu grup sobre la branca privada de l’Hospital Clínic de Barcelona?

R. Doncs que no ens convenç el Barnaclinic. No ens convenç ni ens agrada que amb recursos públics es faci atenció privada. D’aquesta manera, el pacient té dues portes d’entrada: una pública, que implicarà un temps d’espera, o una privada, on pot rebre la mateixa atenció amb els mateixos recursos tècnics i humans, però pagant. Trenca els principis d’equitat i és competència deslleial amb els centres que presten serveis privats.

P. Un dels eixos centrals d’aquesta legislatura és la intenció del Govern de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Creu que el fet de posar el focus en el referèndum passa factura a la sanitat catalana?

R. Sí, sens dubte. Si el Govern prioritza aspectes com el desplegament de 140 oficines de l’agència tributària o les delegacions a l’estranger… aquests són recursos que no es dediquen als centres d’atenció primària o a l’ampliació de personal. Al final, són faves contades. Tens els recursos que tens. Si volen treure recursos dels serveis bàsics assistencials, almenys que ho expliquin, que diguin que volen la independència però que això afectarà la salut.

P. Vostès estan a favor que els farmacèutics accedeixin a l’historial clínic, encara que aquesta mesura es va rebutjar en el Parlament. Quins avantatges hi veuen?

R. Considerem que la salut de les persones és un bé públic. I per aconseguir aquest bé públic hem de fer servir tots els recursos, ja siguin públics o privats. Els professionals de les oficines de farmàcia són professionals sanitaris, i poden jugar un paper clau en temes com l’adherència. Les oficines de farmàcia són més que botigues de medicaments.