Resultats presentats en el simposi oficial del Congrés de l’ADA (American Diabetis Association) mostren que alirocumab (Praluent, de Sanofi i Regeneron), administrat en combinació amb les dosis màximes tolerades (DMT) d’estatines, va reduir de manera significativa el colesterol LDL (també conegut com a colesterol ‘dolent’), que va ser el criteri de valoració principal de l’estudi Odyssey DM-Insulin, i va obtenir resultats superiors als del tractament habitual a l’hora de reduir el C-no-HDL (colesterol no transportat per les HDL [lipoproteïnes d’alta densitat]), que va ser el criteri de valoració principal de l’estudi Odyssey DM-Dyslipidemia. A més, tots dos estudis han revelat que la majoria dels pacients va aconseguir el seu valor òptim de lípids amb alirocumab 75 mg cada dues setmanes, amb un perfil de seguretat general similar al del programa Odyssey en fase III.
En Odyssey DM-Insulin als pacients se’ls va assignar de forma aleatòria alirocumab 75 mg cada dues setmanes o placebo en combinació amb la DMT d’estatines. Si en la setmana 8 el C-LDL del pacient superava els 70 mg/dl, la dosi de alirocumab se li ajustava a 150 mg cada dues setmanes a partir de la setmana 12. Aproximadament el 80 per cent dels pacients de l’estudi va aconseguir el seu valor òptim de C-LDL amb alirocumab 75 mg cada dues setmanes.
En Odyssey DM-Dyslipidemia, als pacients se’ls va assignar de forma aleatòria alirocumab 75 mg cada dues setmanes o el tractament habitual en combinació amb la DMT d’estatines. Si en la setmana 8 el C-no-HDL del pacient superava els 100 mg/dl, la dosi d’alirocumab se li ajustava a 150 mg cada dues setmanes a partir de la setmana 12. Aproximadament el 64 per cent dels pacients de l’estudi va aconseguir el seu valor òptim de lípids amb alirocumab 75 mg cada dues setmanes.
Odyssey DM-Dyslipidemia va ser un estudi multicéntric i multinacional aleatoritzat, obert, de grups paral·lels dissenyat per avaluar la superioritat d’alirocumab enfront del tractament habitual de 413 pacients amb diabetis tipus 2 i dislipidèmia mixta amb alt risc CV, no controlat adequadament amb la DMT d’estatines. Alirocumab va demostrar superioritat enfront del tractament habitual a l’hora de reduir el C-no-HDL en un 37,3 per cent enfront del 4,7 per cent del grup que va rebre el tractament habitual. En general, alirocumab va resultar ben tolerat. Els efectes adversos més freqüents van incloure infeccions urinàries, diarrea i nasofaringitis.
