“No es pot humanitzar si el miocardi no està ben entrenat”

Humanitzar la sanitat és l’epicentre de la vida del Julio. Una tasca que bé es pot dir ha estat fent al llarg de la seva trajectòria. En la tele, acostant la versió més humana de la medicina, en la consulta, o com a docent. Li agrada el futbol tant que va arribar a jugar a ‘La Fàbrica’ —ningú és perfecte— i també la literatura, el cinema, l’art… Per cert que, no vull oblidar-me del seu cognom, que a més d’identificar-ho li serveix per reunir-se cada any amb tots els Zarco d’Espanya. Ah! I en la seva prestatgeria, sí, hi ha un nen d’ulls zarcos.

Pregunta. Humanitzar la sanitat és una carrera de fons?

Resposta. Efectivament, però amb un afegit, que s’ha de tenir un cor d’esportista. No es pot humanitzar si el miocardi no està ben entrenat. És una carrera de fons però amb cor, sempre.

P. Quina és la teva meta?

R. No vull que soni pretensiós, però la meva meta està en els altres, no tant en mi. El que puc aconseguir de tractar de millorar les condicions de la resta de les persones.

P. Una meta molt humanista…

R. Sí. Curiosament així ha estat al llarg de la meva vida des que vaig néixer. La vida et va col·locant en llocs, en funció del que ets i de vegades tens sort, com en el meu cas, però unes altres no.

P. L’esport és crònic en la teva vida?

R. Sí, però amb una petita aturada, perquè amb prou feines tinc temps. Sempre ha estat present des de l’atletisme al futbol. He jugat en el Real Madrid, des de les categories d’alevins fins a prejuvenils, i ha marcat aquesta carrera de fons al llarg de la meva vida. Ara el cor el dedico menys a l’esport, i una miqueta més a la meva obstinació.

P. T’agrada també l’art, quin seria el quadre perfecte de l’AP?

R. En alguns moments, ha estat el ‘Crit’ de Van Gogh, perquè és un quadre de desesperació que reflecteix la por, la impotència… Aquest quadre s’ha canviat, no totalment. Primària hauria de convertir-se en ‘Els nenúfars’ de Monet, que és un quadre amb molt colorit, amb contrastos de llums, enormement gran, que t’omple tota la capacitat visual. Atenció primària és el nucli de l’assistència sanitària, sense desmerèixer l’hospitalària.

P. Portem molts anys pintant aquest quadre…

R. Monet era una persona molt repetitiva en els seus quadres, seguint l’estil d’Antonio López, que pot trigar 20 anys, i atenció primària porta 30 d’evolució. En aquest moment, està el quadre dissenyat, té pintats els colors, però li falta més llum. Aquesta llum l’han de posar els professionals.

P. En el teu temps lliure, humanitzes el teu dia a dia?

R. Tracto de respectar que tots els caps de setmana pugui veure una pel·lícula, perquè m’agrada molt el cinema. Miro d’estar amb la família i amics, que és el més important en la meva vida. I miro de disciplinar-me sortint al camp i a la muntanya i escriure.

P. Vas ser, durant una etapa, el metge de la tele…

R. Va ser molt efímera. Segueixo guardant les amistats, començant des de Mariló Montero fins a l’últim redactor. És una experiència molt apassionant, perquè para mi tot era nou. Una de les millors experiències que he tingut.

P. Comparteixes experiència amb el conseller…

R. Ell té molta més experiència. (Riures)

P. Amb què et quedes de tot el que has fet?

R. Doncs a part de la docència que m’encanta, em quedaria amb el meu pas com a director del Centre de Salut de Sant Blas. Quan aquest barri, en els anys 80 era marginal. Aquests anys van ser els més difícils, però els més enriquidors.

P. Et veus en la consulta?

R. Sí, tots els dies. El meu pas per aquí és circustancial i de vegades quan les coses es posen complicades, recordo els pacients i els alumnes.

P. Dius que ets madrileny d’arrels manxegues… Castella-la Manxa i la Comunitat de Madrid tenen un nexe d’unió a part de la frontera?

R. Ens uneixen més coses que les que ens separen. Per exemple, el caràcter de les persones, el paisatge, la cultura, la història… i tenir unes arrels idèntiques. En Sanitat podríem tenir rivalitats però en canvi tenim una excel·lent relació. Tinc grans amics com Rodrigo Gutiérrez, el meu homòleg manxec… De vegades el que separa és soroll i artific polític.

P. Què prescriuries a l’SNS?

R. Important dosi de vitamines, complexos vitamínicos amb ginseng. Estem en un període convuls on es relativiza tot molt, i hi ha certa manca de valors… L’SNS cal enfortir-lo, apuntalarlo i enriquir-lo. Ha de tenir més força encara.

P. En sanitat es poden fer els somnis realitat?

R. Primer cal imaginar-los. L’home és un hommo imaginalis, la imaginació és productor fonamental: Primer s’imagina i després es creu, i sempre es materialitza. Hi ha un refrany atribuit a Paulo Coello, que no és d’ell, és un proverbi Sufí que diu que quan un imagina amb molta força alguna cosa, tot l’univers conspira perquè aquesta cosa es produeixi. Aquest refrany àrab efectivament és real. Hem d’imaginar la sanitat amb tanta força per fer-la nostra i tot l’univers conspirarà perquè conflueixi cap a algun lloc.