“L’oxigenoteràpia en insuficiència respiratòria, com més hores millor”

L’oxigenoteràpia és una eina fonamental per als pacients que pateixen insuficiència respiratòria, degut, per exemple, a què tenen malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC). A Catalunya, l’any 2015 van rebre oxigenoteràpia domiciliària més de 17.000 pacients, mentre que l’any 2014 van ser 16.559 pacients. En aquesta entrevista, Maria Rosa Güell comenta quines són les principals indicacions i avantatges de l’oxigenoteràpia.

Pregunta. Què és l’oxigenoteràpia i per a quin tipus de pacients està indicada?

Resposta. L’oxigenoteràpia consisteix en l’aportació suplementària d’oxigen a l’aire que es respira. Aquest tipus de teràpia està indicada en malalts que pateixen insuficiència respiratòria, és a dir, que presenten nivells baixos d’oxigen a la sang. No vol dir que tinguin ofec. Hi ha malalts que pateixen ofecs però no tenen insuficiència respiratòria. Els pacients que pateixen malaltia pulmonar obstructiva crònica, o MPOC, poden patir insuficiència respiratòria, però també malalts que tenen altres patologies.

Per diagnosticar la insuficiència respiratòria és necessari realitzar una analítica que es diu de “gasos arterials” (PO2) i que permet avaluar el nivell d’oxigen i diòxid de carboni a la sang. Aquest nivell s’ha establert de forma internacional arran de dos estudis clàssics que es van realitzar a principis de la dècada de 1980. El malalt ha de tenir un nivell d’oxigen per sota de 55 mmHg a la PO2 o que estigui entre 55 i 60 mmHg en aquesta mateixa prova si presenta una altra complicació, com insuficiència cardíaca, arrítmia, hipertensió pulmonar, excés de glòbuls vermells…

La necessitat de rebre oxigenoteràpia pot venir per diferents patologies, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica, malalties intersticials com la fibrosi pulmonar, bronquiectàsies, asma bronquial en fase crònica, bronquitis… o inclús malalties extrapulmonars, com la insuficiència cardiaca, que pot evolucionar cap a insuficiència respiratòria. Per tant, aquest tipus de teràpia respiratòria està indicada en qualsevol malalt que pugui tenir afectació als pulmons.

P. Quins sistemes d’administració d’oxigen es fan servir actualment?

R. Es fan servir diferents aparells. Anteriorment, s’utilitzaven bombones d’oxigen, i avui en dia tenim els concentradors d’oxigen i l’oxigen líquid.

P. Quines diferències presenten aquests dos sistemes?

R. Els concentradors d’oxigen separen l’oxigen del nitrogen de l’aire de l’ambient, perquè només quedi l’oxigen. Són aparells elèctrics que poden fer un metre d’alçada. Gasten electricitat, que abans pagava la seguretat social però ara ja no, i fan soroll. D’altra banda, no poden oferir més de 3 litres d’oxigen, i molts malalts necessiten 5 o 6 litres d’oxigen per aconseguir un bon nivell d’oxigen a la sang.

Pel que fa a l’oxigen líquid, es tracta d’un oxigen que està ultracongelat. Es guarda en forma líquida però surt en forma de gas. Pot donar fins a 15 litres d’oxigen i no cal endollar-lo al corrent elèctric. Es tracta d’un robot amb rodes que es connecta a un adaptador que el malalt porta a la motxilla. No fa soroll. Però aquest oxigen, com està ultracongelat, s’evapora molt ràpidament. S’evapora només amb la temperatura ambient. Un aparell de 30 litres es pot evaporar en 15 dies sense utilitzar-lo. I una motxilla de 5 litres es pot buidar en menys de 7 hores, també sense que es faci servir. Presenta el gran avantatge que els malalts poden sortir al carrer amb aquesta motxilla.

Hi ha un altre sistema transportable, dins de la categoria dels concentradors d’oxigen. Són elèctrics i també separen l’oxigen del nitrogen. Permeten mobilitat, però més reduïda, ja que, depenent del flux d’aire que necessiti el pacient, poden durar fins a una hora i mitja, malgrat que també es poden fer servir bateries externes que allarguen fins a les 3 hores.

P. Quin és un dels principals reptes en aquest tipus de patologies respiratòries i teràpia?

R. És important destacar que la majoria dels pneumòlegs no ajusten bé l’oxigen. Si un malalt dóna 50 mmHg a la PO2 i li poses un litre potser puja a 55 mmHg, però no és suficient. Potser cal posar 2, 3 o 6 litres. És fonamental ajustar la quantitat d’oxigen necessari per saturar bé.

P. Quina ha estat una de les principals innovacions que s’han produït en els últims anys en aquest camp?

R. Pel que fa als concentradors portàtils hi ha un que és de sistema de vàlvula a demanda, a diferència dels de flux continu. És una idea genial, perquè només dóna oxigen quan el pacient respira, i quan aquest espira es talla, i no es perd oxigen, que és el que succeïx amb els de flux continu. Però no tots els malalts tenen força per realitzar la inspiració suficient. I no es pot fer servir a la nit, perquè no s’obriria la vàlvula.

P. Quin és el grau d’eficàcia de la teràpia d’oxigen?

R. És l’únic tractament que ha demostrat un augment de la supervivència. Ni els broncodilatadors ni res. Això ho veiem a la pràctica diària.

Ara s’ha publicat un estudi noruec sobre una pregunta clau, que és si és millor portar l’oxigen 24 hores o 16 hores. L’estudi diu que no hi ha cap diferència. Però es tracta d’un treball amb moltes mancances. És evident que com més hores es rebi aquesta teràpia, millor per als pacients en aspectes com la supervivència. En un estudi dels anys vuitanta, es veia que, en pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica, si portaven l’oxigen almenys 18 hores vivien més que si el portaven 12 hores, a la nit o res. Però en aquella època no existia l’oxigen portàtil, i per això es va establir un mínim de 16 hores. Però ara, amb els sistemes portàtils, crec que el mínim hauria de ser 24 hores, perquè com els pacients estan en moviment, gasten més oxigen.

Cal dir, d’altra banda, que molts malalts no volen portar oxigen quan surten de casa perquè ho veuen com un estigma. Però és important assenyalar que si molts malalts rebessin aquest tipus de teràpia les 24 hores del dia viurien millor. I és que m’agradaria destacar que aquest tipus de teràpies han millorat molt. Per exemple, fa uns anys, als pacients feien moltes insuficiències cardíaques i poliglobúlies, i els hi calia fer moltes sangries. Ara, no hi ha tanta insuficiència cardíaca, no calen tantes sangries i els pacients viuen molt més.