“Els metges ens enfrontem als pacients per mitjà de la pantalla”

Per poder parlar de pop, què millor que fer-ho a una teteria amb aires british. El primer que expressa David Martínez de la Haza és lo “María Antonieta” (per la pel·lícula de Sofia Coppola) que li sembla el lloc. Després, entre xarrups de te i referències a cinema, música i altres plaers, xerrem també sobre radiologia, el seu ofici principal, que exerceix en el Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI), a l’Hospital de Bellvitge, i Twitter, la xarxa social en la qual Martínez desplega el seu enginy i dona peu a les seves filies i fòbies com @Ohlacumbia.

Pregunta. Tens prop de 1.800 seguidors a Twitter, com combines el ser tuiter amb el teu treball com a radiòleg?

Resposta. Hi ha dies en els quals surto de treballar i si estic mig inspirat sí em poso a tuitejar, però necessito el meu temps! En el meu àmbit de treball ningú l’utilitza regularment. Les coses que explico són una mica dramàtiques però sempre ho faig per mitjà del riure.

P. A més, això t’ha servit per ampliar el teu cercle d’amistats…

R. Sí, de fet he conegut a més de cent persones si expliques les diferents “escenes”, com les dic jo… Els del cinema, els del pop a Barcelona, els de Madrid, els d’altres províncies…

P. Qui és el follower que més t’ha sorprès?

R. Em segueixen Álex de la Iglesia i Gabriel Rufián.

P. Radiòleg de dia, però quan acabes, moltes altres coses. Quan vas començar a escriure sobre cultura?

R. Vaig començar l’any 2000 a la revista aB, de Barcelona que és tipus magazine i ara ja co·laboro a algunes revistes online.

P. T’han de mirar amb estranyesa a l’hospital…

R. Jo crec que la part mèdica s’entremescla una mica amb la part més humanista. En el treball no et desvincules dels teus gustos (riures).

P. Quins són els projectes de treball que més t’han emocionat en la teva carrera?

R. Els radiòlegs no estem tan ficats en la part científica perquè el nostre treball és més assistencial, però sempre que introduïm coses noves en el diagnòstic és una motivació.

P. Vas acabar la residència el 2006 i segueixes a l’Hospital de Bellvitge. Com ha estat aquesta evolució?

R. El meu camp de treball està relativament focalitzat en l’actualitat en la radiologia oncològica, i, dins d’aquest context, potser la ressonància magnètica de mama és l’àrea específica que més m’interessa últimament.

P. I la ressonància és d’una importància vital per a les pacients…

R. Si penses en l’eventual impacte que el desenvolupament de les tècniques d’imatge pot tenir en aquestes pacients, és un món bastant apassionant.

A cada congrés, en cada revisió de nova literatura, te n’adones del rol tan important, ja que s’investiga de cara a valorar per imatge el fenotip dels subtipos moleculars del càncer de mama, l’heterogeneïtat intratumoral, associada amb pitjor pronòstic, o el desenvolupament de tècniques ultraràpides de ressonància per valorar el grau de sospita d’una lesió.

P. Com està la radiologia en termes d’humanització?

R. Aquesta és una especialitat molt peculiar respecte a la relació amb el pacient. Quan la gent pensa en un metge, l’imagina al costat d’un malalt i no al costat d’un ordinador, que és bàsicament la forma en què nosaltres ens enfrontem a aquest pacient: per mitjà d’una pantalla.

Això de vegades pot condicionar una certa desvinculació amb la part humana de l’acte mèdic, per això és important en començar la jornada, gairebé com el jugador de futbol que entra al camp i toca la gespa amb la mà, ser conscient del terreny on estem “jugant”.

Cal saber que estem tractant amb pacients, malgrat no els veiem, i no amb imatges sense més. Al cap i a la fi, moltes vegades som els radiòlegs els primers a saber realment què està passant aquí dins (riures).