La reducció del risc d’hipoglucèmies és una de les principals necessitats entre els pacients diabètics. En la recent Reunió Anual de l’Associació Nord-americana de Diabetis s’han presentat dades de pràctica clínica real que mostren un risc significativament menor (57 per cent en el seguiment de 6 mesos) de sofrir episodis hipoglucèmics després de canviar a Toujeo (la insulina glargina 300 O/ml de Sanofi) en comparació de canviar a una altra insulina basal en pacients amb diabetis tipus 2 i majors de 65 anys.
Segons el parer de Manuel Pérez Maraver, cap del Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, aquests resultats són molt positius “perquè les persones d’edat avançada toleren molt malament les hipoglucèmies”. En aquests pacients, va afegir, “les hipoglucèmies poden provocar caigudes i agreujar patologies cardiovasculars o neurològiques”. Aquest expert va emfatitzar que, actualment, se sap que les hipoglucèmies no consisteixen únicament en una “baixada de sucre sense majors conseqüències”, sinó que “poden desenvolupar aspectes inflamatoris relacionats amb l’agregació plaquetaria”.
Com va assenyalar Pérez Maraver, Toujeo és una insulina “diferent de les insulines hem estat emprant, ja que el seu perfil d’acció és més pla, sense pics d’acció, la qual cosa repercuteix en un menor risc d’hipoglucèmies”.
Durant la reunió s’han presentat també noves dades de Suliqua (Sanofi), la combinació de ràtio fix d’insulina basal (glargina 100 unitats/ml) i de l’agonista del receptor del GLP-1 lixisenatida, que redueix la glucèmia mitjana (HbA1c) entre l’1,09 per cent i el 2,41 per cent després de 30 setmanes en adults amb diabetis tipus 2. Pérez Maraver va posar l’èmfasi en què aquesta teràpia és “innovadora, perquè combina dues teràpies que ja teníem, i se suma la seva eficàcia”. Aquests resultats porten a la reflexió, segons aquest expert, sobre la necessitat o no de dur a terme un esquema seqüencial de tractament o apostar per aquest tipus de combinacions. “Estem acostumats als tractaments seqüencials, és a dir, indicar un tractament i, si no és eficaç, afegir un altre —va assenyalar—. El motiu era reduir el risc d’hipoglucèmia. Però aquest tipus combinacions, que presenten un risc d’hipoglucèmia tan baix, permeten plantejar un canvi de paradigma i utilitzar les combinacions des del principi”. En aquesta nova anàlisi a posteriori de les dades de l’estudi en fase III LixiLan-L, en el qual es van agrupar els participants en funció dels nivells d’HbA1c al moment de la selecció, també va mostrar que tots els subgrups van aconseguir una HbA1c mitjana inferior al 7 per cent al final del període d’estudi. “És l’objectiu terapèutic que recomanen totes les guies”, va afegir Pérez Maraver.
