Els limfòcits T són un dels principals objectius dels investigadors que treballen en el camp de les malalties autoimmunes, com la diabetis tipus 1 (DM1), l’esclerosi múltiple (EM) o l’artritis reumatoide (AR). La funció d’aquests limfòcits hauria de ser protegir l’organisme de l’atac d’agressors com els virus o els bacteris, però, en el context de les malalties autoinmunes, ataquen les cèl·lules del propi organisme en comptes de protegir-les.
Ara, un grup d’investigadors del Idibaps (Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer) i del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades (Ciberdem) han descobert una classe de fàrmacs que han demostrat la seva eficàcia en models animals en diabetis tipus 1, esclerosi múltiple i artritis reumatoide, tres de les malalties autoimmunes més freqüents.
Com explica Pere Santamaria, cap del grup Patogènia i Tractament de l’Autoimmunitat de l’Idibaps, han emprat unes nanopartícules que “s’enganxen als limfòcits T que participen en el procés inflamatori i destrueixen els teixits afectats. En unir-se a ells, els converteixen en limfòcits T reguladors, i suprimeixen la inflamació”.
Tanmateix, la recerca ha permès identificar quins és el mecanisme d’acció que explica l’eficàcia d’aquestes nanopartícules en les tres citades malalties. “Es produeix una cascada cel·lular, i els limfòcits T suprimeixen a altres cèl·lules que organitzen l’atac immunològic. I al mateix temps es comuniquen amb altres limfòcits i els donen instruccions perquè es converteixin en limfòcits immunoreguladors, i inhibeixen la inflamació”, assenyala Santamaria. Per tant, aquesta recerca demostra per primera vegada que els limfòcits T reguladors autoreactius, que protegeixen l’organisme contra malalties autoimmunes, es poden expandir in vivo de forma eficient i reproduïble.
Fàrmac ‘comodí’
Un dels aspectes més rellevants d’aquestes nanopartícules és que podrien ser fàrmacs comodí per tractar pràcticament qualsevol malaltia autoimmune de les aproximadament vuitanta que existeixen. “Hem comprovat que aquest fàrmac és eficaç en diabetis tipus 1, esclerosi múltiple i artritis. Canviant només 15 aminoàcids de la seva composició, la qual cosa significa una petita variació, el podríem redirigir cap a diverses malalties d’aquest tipus”, afirma Santamaria.
D’altra banda, en tractar-se d’un medicament que actua específicament sobre els limfòcits que es comporten de forma incorrecta, “no suprimeix tot el sistema immunitari”, assegura Santamaria. D’aquesta manera, “seria segur en éssers humans fins i tot en administrar-se en les seves dosis més òptimes d’eficàcia, i això és inviable amb els actuals fàrmacs, que poden afeblir de forma molt perillosa el sistema immunitari dels pacients”, afegeix aquest expert.
