Tests genètics permeten millorar l’eficiència psicoterapèutica dels fàrmacs més usats

Eix central dels estudis farmacogenètics són els anomenats polimorfismes d’un sol nucleòtid (SNP), que constitueixen la variació genètica més senzilla i més corrent. Pérez Sola informà que al cos humà s’han identificat prop de 10 milions de SNP de distribució relativament homogènia. La freqüència varia en funció de la distribució geogràfica, i sembla ser que aquests polimorfismes no guarden relació amb una determinada funció fisiopatològica, però determinen la susceptibilitat a determinades malalties. En base a resultats farmacogenètics, afegí, pot establir-se la resposta als tractaments, l’efecte dels nutrients i altres substàncies d’exposició atmosfèrica. Pérez Sola cità una desena d’estudis de susceptibilitat genètica vers els fàrmacs que han servit per a determinar variacions farmacocinètiques, inhibidors o inductors ambientals dels citocroms, polimorfismes i concentració plasmàtica.

El ponent recordà que dosis ajustades en funció dels polimorfismes identificats permeten millorar l’eficàcia dels fàrmacs en un 15 per cent i prevenir un 20 per cent dels efectes adversos. Tot i que no hi ha dades útils pel que fa a la idoneïtat de determinades combinacions o precisions en la resposta dels fàrmacs, la farmacoteràpia permet ja saber si una monoteràpia funcionarà a curt o a llarg termini i en quins grups ètnics anirà millor. Las dades que es poden obtenir, insistí, no són moltes, però importants i subministrades per tests senzills, duradors i fiables. Aquests tests, digué, identifiquen polimorfismes funcionals dels CYP, només han evidenciat una capacitat predictiva d’èxit en els càncers, però calen més estudis en d’altres malalties incloent les psíquiques. Reconegué que no són proves barates, tot i que poden alleujar costos en la mesura que eviten tractaments innecessaris o contraproduents.

Pérez Sola acabà resolent que els tests farmacogenètics no son suficients, tot i que necessaris, i s’acomiadà amb una cita de Franz Kafka: “És fàcil escriure receptes, però és difícil entendre’s amb la gent”.

Aquests estudis han servit, si més no, per relacionar determinats perfils metabòlics amb la resposta dels tractaments. Recordà López-Ibor que la psico-farmacologia s’ha centrat fins ara en tres eixos: la dopamina (responsable del plaer, l’atenció i les motivacions), la norepinefrina (alerta i ansietat) i la serotonina (obsessions i compulsions). Reconegué la ponent que un 30-50 per cent dels pacients psiquiàtrics tractats no respon al tractament administrat, que un 30-60 per cent experimenta efectes adversos importants i que els trastorns psiquiàtrics són el segon grup de malalties més costós del sistema sanitari, absorbent un 12 per cent del pressupost i un 3-4 per cent del PIB. A més, un 60 per cent dels pacients no arriba a la resposta completa que es pretén aconseguir, els factors genètics determinen fins a un 50 per cent dels fracassos terapèutics, només una tercera part dels pacients respon bé al primer tractament administrat i dues terceres parts percep millores després d’haver provat fins a quatre fàrmacs diferents.

Dades farmacogenètiques impliquen molt directament al citocrom P450, relacionat amb el metabolisme dels fàrmacs al cos humà i amb mecanismes d’activació i degradació. López-Ibor cità estudis duts a terme amb variacions de CYP2D6 que s’han validat en uns 70 fàrmacs, permetent caracteritzar pacients amb bona o mala resposta i destacant fins a 23 substàncies que segons la FDA resulten inadequades en metabolitzadors lents (7 per cent dels caucàsics). Acceptà que els tests no són precisament barats, però recordà que als Estats Units les reaccions adverses tenen cada any un cost de 4.000 milions de dòlars, responsabilitzant-les del 5 per cent de les admissions hospitalàries, amb una estada mitjana de dos dies i un cost de 2.500 dòlars per pacient. Per si això fos poc, anuncià que als Estats Units cada any moren 100.000 pacients per efectes adversos relacionats amb el fàrmac administrat. A Espanya, es parla de 80.000 ingressos hospitalaris per any i de 1.800 morts (una xifra equivalent a la dels accidents de trànsit).

López-Ibor plantejà un algoritme farmaco-genòmic partint d’un estudi pilot del 2012 que li serví per presentar el test Neurofarmagen d’Almirall en les seves quatre modalitats: Core, Depressió, Epilèpsia i TDAH. Informà que aquest test ha avaluat ja un total de 47 psicofàrmacs i ha detectat un total de 98 variacions genètiques per part de 54 gens diferents. El propòsit, explicà, no és altre que besllumar el comportament d’un determinat fàrmac en un determinat pacient abans de comença a tractar, identificar els pacients que no responen bé, que no toleren el fàrmac i determinar les dosis més adequades i segures.