ENTREVISTA/ Sancho reivindica una medicina basada en la evidència i la transparència

br

J. MONTANER Barcelona | viernes, 26 de julio de 2013 h |

Francesc Sancho i Serena és llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona i ha treballat com a metge titular al partit mèdic del districte segon del Perelló. Posats a participar no es queda pas curt… Ha col·laborat amb el setmanari La Veu de l’Ebre, és fundador de l’Associació de Veïns de l’Ampolla. Fou membre de la Junta de Segregació i impulsà la constitució com a municipi independent de l’Ampolla (antiga barriada del municipi del Perelló), ha estat delegat del govern de la Generalitat de Catalunya a les Terres de l’Ebre, president del Consorci d’Aigües de Tarragona i president del Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l’Ebre (CPIDE). També fou escollit alcalde de l’Ampolla i diputat per la província de Tarragona a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003 i del 2006…

Pregunta. Suposo que a la Secretaria de Participació Social i Local no hi ha arribat pas a descansar.

Resposta. Ni de bon tros. Tenim molt a fer impulsant i coordinant representacions locals i ciutadanes en els òrgans de decisió del Departament, tal com participen ja de les regions sanitàries i dels sectors sanitaris. Això ho hem de fer impulsant les activitats de col·laboració, cooperació i coordinació entre l’Administració sanitària de la Generalitat i els ens locals i en tot allò que tingui a veure amb el desenvolupament de les polítiques sanitàries i de salut. A més, la Secretaria s’ocupa de promoure la participació social en el sistema sanitari públic, coordinar les actuacions dels òrgans del Departament en relació amb les funcions d’informació previstes en el Decret 223/2004 de 9 de març, de reestructuració d’òrgans territorials de l’Administració de la Generalitat, representar al Departament en la Comissió de Govern Local de Catalunya per designació del conseller i aconseguir bons resultats de salut com a conseqüència de tot plegat.

P. Vivim una etapa de desmotivació i la participació ciutadana amb les instàncies oficials sembla bastant discreta…

R. Potser els resultats són discrets, però li asseguro que la participació i la motivació dels ciutadans pels emes de salut creix sense aturall. Com a Secretaria, nosaltres tenim precisament l’obligació de convertir la participació local i cívica en bons resultats.

P. Vostè prové d’unes Terres de l’Ebre en permanent estat de mobilització i amb una consciència social intensa; però això no és el mateix en tot el territori català.

R. Hi ha una representació reglada per Llei que funciona democràticament, però en el terreny assistencial l’horitzontalitat s’acabarà imposant ens agradi o no… Els ciutadans disposen de xarxes i mitjans d’interacció que ens obligues, tant com a metges i com a gestors de salut, a treballar en consonància amb aquesta realitat… Si diem que el pacient ha d’estar al centre del sistema sanitari no és per assistir a les nostres deliberacions, sinó també per participar activament en la gestió de la salut.

P. ¿Una societat de pacients experts?

R. La medicina del segle XXI va per aquí. Jo he treballat com a metge de família i he comprovat que molts pacients saben més coses de la seva malaltia que jo mateix; per tant, és lògic i bo que aquests pacients prenguin també decisions i estiguin representats en els consells i comitès… Tenim molts bons exemples en casos de fibromiàlgia o VIH. La medicina del segle XXi no només s’ha de basar en l’evidència, sinó també en la transparència. El Dr. Google pot no tenir raó en moltes coses, però ha marcat un camí que els gestors polítics no podem ignorar.

P. Però els polítics locals tenen ja prou problemes com per jugar a metges i infermeres…

R. La màxima “val més prevenir que curar” no és una màxima solament mèdica, sinó política. Ja no és temps de fer més hospitals i més infraestructures sense avaluar, primer de tot, amb indicadors científics consensuats internacionalment, hem d’analitzar quins resultats tenim en matèria de salut, quina morbi-mortalitat hi ha en un determinat municipi o comarca, quins indicadors funcionen i quins no. Els ciutadans, a més, ens ho exigeixen.

P. La seva experiència com a metge-polític (ha estat alcalde i diputat), ¿no entra en conflicte amb els valors professionals de la medicina?

R. Com a metge i com a polític la meva vocació ha estat sempre la salut pública. Com a alcalde de l’Ampolla, tenia per prioritat aconseguir una xarxa de clavegueram que encara no existia per a aquest municipi… Està molt bé inventar antibiòtics, descobrir tractaments o edificar unitats d’excel·lència; però, si la salut pública no hi guanya tots aquests avenços perden valor social. A la Secretaria, a més, seguim molt de prop iniciatives de gestió com la NICE anglesa, la Kaiser Permanente americana o les asseguradores holandeses, i ens crida l’atenció que Catalunya s’estigui convertint en tots aquests àmbits com un patró de gestió sanitària a imitar… Xifres recents de la Central de Resultats avalen que això no és populisme, sinó una realitat professional i política.

P. Posem per cas: ¿com afavoreix la Secretaria la participació dels alcaldes en les decisions del Departament?

R. El nostre gran projecte al respecte és el Consell de Salut de Catalunya. De moment hi ha un pla pilot en quatre comarques on ens personem com a representants del Departament en les reunions dels consells comarcals per tal d’avaluar juntament amb els alcaldes els resultats de salut… Primer hi havia una mica la por de què si comencem a comparar municipis, hospitals, etcètera, podíem ocasionar greuges comparatius. Lluny d’això, hospitals i municipis aprenen uns d’altres a fer les coses bé, a prevenir i a col·laborar.

P. ¿Vostè hi ha estat present en alguna d’aquestes reunions?

R. Sí, i ha estat molt positiu comprovar com els alcaldes s’impliquen en l’obtenció de resultats, a l’hora de fer palesa quina és la situació del seu municipi en termes de salut i si els seus ciutadans s’ajusten a les xifres que manen per a la resta dels municipis i les comarques de Catalunya… Quan es proporcionen instruments per saber si s’estan fent bé les coses, les coses acaben fent-se millor. Fins fa poc, la relació del Departament i de la Generalitat en general amb les comarques i els municipis es limitava a l’acompliment de determinades reivindicacions, aprovació de memòries o balanç de comptes i pressupostos i poca cosa més. Ara, la relació s’expressa en resultats que es fan públics i que invoquen una participació més completa. Crec, definitivament, que la transversalitat ens afavoreix a tots.

“La màxima de val més prevenir que curar no és solament mèdica, sinó també política”

“Com a professional mèdic i com a polític la meva vocació ha estat sempre la salut pública”