Laura Pellisé, Directora del Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) | viernes, 05 de abril de 2013 h |

Amb perplexitat, observem com la crisi fa trontollar les institucions que crèiem més consolidades, incloent el nostre Estat del Benestar i el nostre SNS. Una cosa inimaginable no fa massa temps.

Se succeeixen de forma inexorable mesures de contenció pressupostària que asfixien les nostres administracions i, en conseqüència, als nostres proveïdors: oficines de farmàcia, laboratoris, centres assistencials, professionals… Cap d’ells, de la titularitat que sigui, roman immune sota aquesta pressió.

La crisi va imposar inicialment un període de mesures on “l’urgent justificava que l’important passés a un segon terme”. Però, l’absència de perspectives de millora ens porta a una etapa en què s’exacerben les susceptibilitats. Adquireix major transcendència qualsevol decisió errònia que es pren. És lògic: hem perdut plomes en el procés i la fragilitat de les nostres institucions és cada vegada major. S’esgota el marge d’error.

Abstraient-nos d’aquest escenari, en general en l’àmbit sanitari, davant la constant (r)evolució tecnològica i els canvis demogràfics, resulta cada vegada més necessari incorporar arguments de racionalitat tècnica que permetin prendre decisions polítiques informades i ajudin als ciutadans a entendre-les millor, doncs amb ella obtenim la legitimitat social necessària davant els reptes sobre la productivitat del sistema sanitari i la consolidació de l’Estat del Benestar.

Les referències internacionals són aclaparadores i desvetllen un elevat grau de consens sobre la necessitat d’incorporar anàlisi d’alta qualitat en les decisions sanitàries. I això és així en tots els països. I si també és així quan no hi ha crisi, en el nostre trist escenari, encara resulta més imperdonable no prendre les decisions utilitzant les eines tècniques oportunes.

En aquest context, l’economia de la salut adquireix un cert protagonisme. En efecte, l’economia de la salut, que per definició estudia les decisions d’assignació de recursos i de gestió dels serveis sanitaris, aporta eines d’anàlisi a favor de l’eficiència i l’equitat en la provisió, en finançament i organització del sistema sanitari.

L’avaluació econòmica ajuda al fet que les decisions sobre finançament i cobertura es prenguin de forma més rigorosa i consistent. No obstant això, al nostre país, honestament, manquem d’una cultura de racionalització explícita i transparent integrada als nostres estaments administratius.

Per aquest motiu sembla impossible aspirar a actuar amb tota l’agilitat i encert que seria desitjable en aquests moments.

És veritat que podem atribuir la responsabilitat al passat: hem desaprofitat els moments de tranquil·litat econòmica per refinar el nostre SNS en un sentit de millorar la seva governabilitat, els seus processos de decisió, la seva assignació de responsabilitats i riscos residuals, el mesurament dels seus resultats, la transparència, i un llarg etcètera. No obstant això, mai és tard. El que fins ara era important, la crisi no ho fa menys important. I la urgència de les decisions no és un argument suficient per evitar aquestes reformes. Pitjor encara és camuflar-les.

Des de la perspectiva acadèmica del Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que des de fa prop de dues dècades es dedica a contribuir a l’anàlisi econòmica del sistema sanitari, observem amb paciència la timidesa, superficialitat (amb façanes que proporcionen més opacitat que presumpte rigor), i desigualtat amb la qual s’avança en el nostre àmbit públic en la incorporació de les eines adequades de decisió.

Afortunadament, ens consola constatar com altres institucions sanitàries, sobretot proveïdors, estan assumint aquests nous criteris de decisió com a reptes propis, entenent que són ingredients imprescindibles per al futur de l’Estat de Benestar i del nostre sistema sanitari.

I és que, en realitat, la crisi podria representar una oportunitat per reforçar el nostre estat del benestar, si gràcies a ella aconseguíssim per fi millorar els mecanismes de preses de decisió. No només milloraria l’eficiència del sistema, sinó que seria un element de dissipació d’incerteses. Tots dos són valuosos ingredients per deixar de seguir picant pedra.

Una altra qüestió és reflexionar sobre el fet que faci falta tanta crisi per arribar a reformar, i entendre que reformar també vol dir progressar.