El terme “fracking” (que vol dir “fractura hidràulica”) fa referència a la utilització de fluïts a molta pressió per fracturar el subsòl i alliberar petroli o gas. Ara, investigadors de l’Institut de Bioingenieria de Catalunya (IBEC) i de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) han descobert el fracking cel·lular.
Com explica Xavier Trepat, de l’IBEC, el seu grup estava investigant en les conseqüències d’aplicar tensions a les cèlu·lules dels teixits epitelials, com els dels pulmons. Per a la seva recerca, van construir teixits formats per capes de cèl·lules sobre capes de matrius extracel·lulars descel·lularitzades. I estiraven aquests teixits i els deformaven, “com si fossin una goma elàstica”, diu Trepat. D’aquesta manera, van veure que es produïen fractures a la capa cel·lular, “forats entre dues cèl·lules que en anglès reben el nom de ‘cracks’”. Aquest tipus de fractures tenen implicacions importants perquè “poden permetre que surtin fluïts de la cèl·lula que no han de sortir i n’entrin fluïts que no han d’entrar”, afegeix Trepat.
Com una esponja
El fet que els va sorprendre va ser descobrir que aquestes fractures no es produeixen per la tensió aplicada, és a dir, per haver estirat els teixits. Les fractures es produeixen per pressió hidràulica (fracking). “La pressió ve de la matriu extracel·lular, que està sota la capa cel·lular i que funciona com una esponja”, explica Trepat. Així, quan s’estira el teixit, “entra aigua a l’esponja, i quan es comprimeix, en surt, i aquesta aigua exerceix pressió sobre la capa cel·lular i causa les fractures”, diu Trepat.
Una de les característiques més interessants d’aquestes fractures és que, mentre que la ruptura del subsòl de la terra és irreversible, “el cos és capaç de reparar les ruptures hidràuliques en uns minuts”, afirma Trepat.
Ara, diu aquest expert, caldria saber com es produeixen aquestes fractures per fracking al cos. Com diu Trepat, si es pogués arribar a controlar el fracking cel·lular, “seria com si s’obrissin i tanquessin petites finestres en les cèl·lules dels teixits epitelials”. I, sempre especulant que això fos possible, “es podrien administrar fàrmacs directament a l’interior de les cèl·lules”.
