J.A.R. Barcelona | viernes, 30 de octubre de 2015 h |

David Ikkersheim assenyala que, “com en qualsevol professió, costa acceptar els canvis”, però que el futur de la sanitat passa per mesurar de forma fiable els resultats de les intervencions.

Pregunta. Qui hauria de mesurar els resultats, per exemple, de les intervencions dels oncòlegs d’un hospital?

Resposta. Poden fer-ho els mateixos professionals del centre, o l’associació que representa als oncòlegs en un determinat país, o un organisme independent, la qual cosa potser atorgaria més valor a aquests resultats. Però hi ha resultats que es poden mesurar amb facilitat, com, per exemple, la supervivència assolida als cinc anys en càncer de mama.

P. Però sembla legítim plantejar-se que una intervenció pot ser la millor possible, encara que no obtingui els resultats esperats.

R. Per això cal ser molt precisos a l’hora d’interpretar dades. De totes maneres, mesurar resultats pot ser d’ajuda perquè els professionals sanitaris puguin veure què estan fent i, sobretot, puguin millorar. En definitiva, es tracta d’un mitjà per aconseguir l’objectiu més important, que no és un altre que millorar el tracte dels pacients.

P. En aquest sentit, haurien de tenir més rellevància els estudis de l’eficàcia dels fàrmacs en la pràctica real?

R. De vegades, els resultats que s’obtenen en la pràctica real són diferents dels quals donen els assajos clínics. Però també cal tenir en compte que els assajos clínics són el golden estàndard per mesurar l’eficàcia d’un fàrmac.

P. Aquesta transició, que implica donar cada vegada més rellevància als resultats, es pot topar amb resistències per part dels professionals.

R. Jo entenc que hi hagi certa por o resistències. Passa en totes les professions quan es plantegen nous enfocaments. Però, d’altra banda, m’agradaria emfatitzar que, encara que s’han de produir canvis importants, hi ha lloc per a tots els professionals, ja que el que es pretén és millorar el valor de les intervencions. Per exemple, a Holanda, en el cas del párkinson es pagava per les hospitalitzacions, les intervencions ambulatorias… fins que es va preguntar als neuròlegs sobre quin era en la seva opinió la millor qualitat assistencial, i es van fer canvis en aquest sentit. Al principi, el 25 per cent dels neuròlegs es van sumar al canvi, i ara aquest percentatge ja és del 75 per cent.